Vés al contingut

Punt i a part: nous reptes

11 febrer 2018

Avui ha sigut el meu últim dia fent esports. Tanco una etapa. Una llarga etapa que va començar fa catorze anys a Ràdio Barcelona, i que he continuat a l’ARA des del 2013. Arrenco un nou projecte al mateix diari, que espero poder explicar ben aviat. Seguiré amb un ull posat al Barça -escrivint puntualment- perquè tants anys no es poden esborrar d’un dia a un altre, però m’aparto de l’actualitat diària. Que em perdonin el Ramon Besa o el Miguel Rico, ara ja no serà una obligació llegir-los cada matí, sinó un plaer d’aquell que s’ho mira des de la distància.

Fa més d’un any i mig que vaig començar a traçar aquest nou camí. El Raül Llimós i el Sique Rodríguez en tenen gran culpa. Ells em van fer replantejar la meva vida professional. Quan les preguntes comencen a ressonar -i ningú millor que un periodista en això- ja no les pots aturar fins que obtens la resposta. El juny del 2016 vaig decidir que necessitava un canvi de rumb a la meva vida professional.

Deixo els esports perquè necessito nous reptes. Ja no em brillaven els ulls. Ni em sentia un privilegiat. Puc comptar amb els dits de la mà els dies que m’he sentit orgullós de la meva feina durant els últims mesos. Espero que el lector em perdoni. Fins i tot, i potser és un sentiment massa naïf per a una professió com la nostra, tenia la sensació que no aportava res a la societat: quan el lector arribava al final de l’article tot seguia igual. Si jo no m’emocionava, a qui podia emocionar?

Fa uns anys somiava en fer trontollar presidents, perseguir directius corruptes i fiscalitzar el poder nit i dia. Avui, tinc la sensació que, tot i haver-ho intentat -vull creure que amb rigor i honestedat-, sempre m’he quedat a mig camí. Aquesta batalla no l’he guanyada. De moment. Segueixo creient com el qui més en el periodisme, però necessito nous horitzons per reafirmar-me en allò que somiava fa uns anys. Toca tornar a començar.

PD. Suposo que he escrit aquestes línies perquè necessito buidar allò que he anat madurant durant aquests vint mesos. I per donar les gràcies als companys d’esports. No sempre ha sigut fàcil. Al Gonzalo, Roger, Natalia, Nuria, Àlex i Martí. I, especialment, al Toni. Tot i que professionalment estem molt lluny, gràcies per creure en mi.

 

Anuncis

Els que en saben se’n van

9 febrer 2017

Entre les meves dèries professionals quan començava en això del periodisme esportiu n’hi havia una de curiosa, un punt infantívola fins i tot. Dibuixava un equip de futbol i hi col•locava els periodistes que sempre voldria al meu equip. Besa, Borda, Rico, Sique… Cadascú tenia una posició definida, d’acord amb el que millor sap fer. I en aquest equip sempre hi eren 4 periodistes que en els últims mesos han penjat les botes. ¡4 dels 11 ja no hi són! L’Oriol Domènech i el Martí Perarnau han decidit apartar-se ells mateixos, cadascú amb els seus matisos, de la gespa. Al Lu Martín, qui m’ha sabut explicar les millors històries, l’han obligat a marxar fora. I ara el David Torras, punyent i directe sempre, me l’han apartat de l’equip. Queda partit, però aviat haurà de ser un altre qui faci l’alineació. 

Horitzons

6 Agost 2016

Dilluns hi tornem. Al mateix lloc dels últims tres anys. Arrenca el quart any a l’ARA, un any molt important per a mi. Un any per saber si em fan falta nous horitzons per recuperar la mirada apassionada i innocent del primer dia. Per sentir que el periodisme té sentit. Un any per saber si em torno a enamorar de la pilota o és el moment de buscar nous reptes. Molts cops tinc la sensació que entrellaço paraules buides, que tot i tenir sempre un esperit crític i de denúncia, no aporto res: tot és efímer i intranscendent, allunyat del concepte de periodisme que tenia de petit. Potser m’equivoco, potser només són dubtes passatgers. El temps ho dirà.

Malgrat que fa mesos va aparèixer la possibilitat de sumar-me a un nou projecte –apassionant, tornar a la ràdio-, crec que l’etapa a la premsa escrita no està tancada. Va costar prendre la decisió, però crec que l’ARA, si perdo la il·lusió per la pilota, m’ofereix un escenari idoni per trobar un nou camí que doni sentit a la meva professió.

Escric aquestes línies per aclarir als amics i coneguts el meu futur. Arran d’unes informacions aparegudes a la premsa fa unes setmanes he rebut moltes felicitacions i comentaris sobre un canvi que es va donar per fet. Crec que tots ells, almenys, es mereixen aquesta breu explicació.

Als amics indecisos, als amics del no. 

18 Setembre 2015

Amb molts de vosaltres gairebé mai he parlat de política. Però quan miro el Pol i l’Èric, els meus dos fills, em sento obligat a fer-ho. Per ells. Però també per tu i jo. El 27-S ens hi juguem molt. Només us demano que no voteu amb por, voteu convençuts, sigui el que sigui. 
Votar sí a un nou país no serà mai votar contra Espanya. Ens uneixen massa coses. No ho facis per sentiment. Et podràs sentir com vulguis i viure la teva catalanitat i espanyolisme lliurement. No permetrem que es trenquin els vincles emocionals amb Espanya. No permetrem que el castellà estigui en risc. Som uns privilegiats per tenir dos idiomes i ho defensarem. Votar Sí (no només hi ha Mas, tens també la CUP) és apostar per un millor futur. Som un país ric, treballador i emprenedor. No em crec que disposant dels nostres propis recursos, governant des de i per a Catalunya, no tirem endavant. 

La independència no és un paradís. Defugim de les exageracions que a vegades hi ha del bàndol del sí. Però algú posa en dubte que un territori dels més prospers d’Europa, sense el dèficit fiscal i fent les seves pròpies polítiques, no faria el seu camí? Fins i tot els que no voleu la independència hauríeu de creure que un territori com el català se’n sortiria sol. Pensar el contrari és no creure en la capacitat de treball i esforç dels catalans. 

Fer un país és un repte apassionant. Per això aquest moviment s’ha fet fort a base d’optimisme i somriures. L’Espanya ens roba és un discurs del passat, caduc i irreal, d’aquella Catalunya acomplexada que ja no existeix. Espanya simplement ha aprofitat, potser en excès, la productivitat d’aquest territori perquè les elits que hi han governat tenen mentalitat centrípeda, tot gira entorn Madrid, tots els camins hi van a parar. Castella ha tingut una mentalitat uniformadora, i, per això, sortir-se’n és una necessitat per consolidar el tret diferencial que tenim, tant econòmicament com cultural. Sinó, sempre tornarà a aparèixer el Wert de torn. O el Constitucional. O el 23F. I no cal mirar més enrere. 

Dir sí el 27-S és dir sí a Barcelona. Si creieu en aquesta ciutat, necessitem convertir-la en capital d’un estat, que els vols internacionals no estiguin obligats a anar a Madrid, que el corredor mediterrani no sigui la promesa incomplida de cada any, que les multinacionals no vagin a Madrid perquè hi ha el poder. Tenir un estat és permetre a Barcelona competir de tu a tu amb la bella Madrid. 

Si la nostra democràcia, els vots, empenyen els polítics a crear un nou estat, segurament Catalunya haurà de posar-se a la cua de la Unió Europea. No cal enganyar a ningú. Ara bé, la porta d’entrada s’obriria a l’instant novament. Quants de vosaltres treballeu en multinacionals? Volkswagen o Inditex, que acaben de fer grans inversions, deixaran que se’n vagi a norris tota la seva inversió? Gairebé el 70% de les mercaderies espanyoles passen per Catalunya. Hauran de pagar aranzels? Podria Espanya assumir la part del dèficit que li pertoca a Catalunya? La pela és la pela aquí, a Madrid i a Berlín.

No volem anar en contra de ningú. Volem un futur millor, on, fins i tot tu, que et sents espanyol però estimes aquesta terra, ets imprescindible. Simplement volem ser. 

Reflex del teu entrenador

13 Abril 2014

Era imperatiu guanyar a Granada. La desfeta a la Champions necessitava una resposta contundent, una demostració de la grandesa d’aquest grup humà que ha dominat el futbol mundial durant tants anys. I l’equip no va aparèixer, va tornar a evidenciar una fragilitat alarmant, una falta de caràcter i mentalitat guanyadora. D’allò que els havia fet els més grans.

El Barça no va tenir líder al terreny de joc. Tampoc a la banqueta, on les decisions de Gerardo Martino debiliten més que reforcen, minven més que sumen. Falten idees, falten variants per contrarestar el treball dels rivals, que disseccionen detingudament el Barça per descobrir les seves creixents debilitats. Al Barça sembla que aquest treball no existeix.

Cada vegada que s’intervé, l’equip fa un pas enrere. Les sacsejades tàctiques de l’entrenador dilueixen les poques idees que hi ha dins del camp. Granada va ser un exemple més del desgovern d’una plantilla incapaç de rebel·lar-se. El primer canvi del tècnic de Rosario, quan l’equip topava una vegada i una altra contra el mur andalús, va ser substituir Adriano per Jordi Alba. Peça per peça. Aquesta va ser la primera solució des de la banqueta per refer la inoperància generalitzada que acompanya el Barça des de fa moltes setmanes, uns símptomes que ja es podien intuir al principi de la campanya, quan es va iniciar el famós debat de l’estil. Ahir, a Granada, el Barça va arribar sense centrals purs, i la resposta de l’equip tècnic va ser col·locar dos migcampistes, reconvertir-los. No hi va haver aposta pel filial, cap jugador del planter va viatjar amb l’equip per reforçar el missatge de “La Masia no es toca”. Res de res. Perquè no es comparteix el discurs, la filosofia, perquè no es va al Miniestadi per veure els filials.

Com el Bayern Munic, com l’Atlètic de Madrid, el Barça també és un reflex del seu entrenador. Falten idees per modificar els partits, però falta discurs per aixecar els ànims d’un grup ferit, emmirallat en una institució fràgil que desprotegeix encara més el que passa al terreny de joc.

El Barça no té lideratge. Les limitacions del cos tècnic per reconduir l’equip no eximeixen de responsabilitat els futbolistes. Quins han estat els que més han treballat durant els últims partits? Els que han tret el caràcter per dir prou? Bartra, Montoya, Neymar… els jugadors als quals el seu passat no pot fer ombra al seu present. Els que han d’assaborir encara el gust dolç de la glòria. Messi no hi és, Iniesta quan apareix el tècnic l’esborra, Mascherano flaqueja. Falten referents per donar un cop damunt la taula i exercir un lideratge bàsic per revertir la dinàmica en què ha caigut aquest equip.  

* Publicat al diari ARA el 13 d’abril de 2014

El sopar que va frenar Rosell i l’Ajuntament

1 Abril 2014

Quatre comensals. Zona alta de Barcelona. 19 de gener del 2014. Nit freda. Sobre la taula una decisió vital per al futur del Barça i la ciutat. El president blaugrana Sandro Rosell té la intenció de presentar als socis la proposta de construir un nou estadi a la Diagonal i abandonar definitivament el barri de les Corts. Un projecte de 1.200 milions d’euros. La idea del llavors màxim mandatari blaugrana la comparteixen des de l’Ajuntament de Barcelona, especialment el regidor d’Urbanisme, Antoni Vives, que considera que es tracta d’un moviment estratègic fonamental per dinamitzar la capital catalana. Per a Rosell és una qüestió personal, un projecte que ha madurat durant molts mesos, malgrat que els seus companys de junta fa setmanes que li insisteixen que recapaciti. Els altres dos comensals són l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el vicepresident institucional, Carles Vilarrubí, amfitrió d’un sopar que se celebra a casa seva. Vilarrubí aconsegueix culminar una tasca de moltes setmanes, i que compta amb la complicitat d’altres membres de la junta, especialment el vicepresident econòmic, Javier Faus, per convèncer Rosell i Vives que el projecte és inviable i el Barça ha de continuar a les Corts.

La junta anuncia el projecte

El 20 de gener del 2014, poques hores després d’aquesta cita que s’allarga durant hores parlant sobre el Barça, l’entorn i algun periodista molest per a Rosell, la junta decideix aparcar definitivament el projecte de la Diagonal i presentar com a única proposta per al referèndum la construcció d’un nou estadi on ara s’ubica el Camp Nou. La junta ha guanyat la partida al president, i també a l’Ajuntament de Barcelona, que, malgrat mantenir públicament una posició neutra respecte a la decisió del club, era favorable a traslladar les instal·lacions culers lluny de les Corts. Tres dies més tard d’aquesta decisió, Sandro Rosell dimiteix i Josep Maria Bartomeu agafa el relleu com a president del Barça.

Demanen més temps

El primer capítol d’aquesta partida es va viure el 9 de desembre del 2013. A la reunió de la junta que se celebra a les instal·lacions del Camp Nou, Javier Faus i Carles Vilarrubí fan un parlament davant dels seus companys en què deixen molt clar que l’opció de la Diagonal és impossible de materialitzar. Els 1.200 milions que costaria el projecte posarien en risc la viabilitat de l’entitat. Faus i Vilarrubí compten amb el suport, entre d’altres, de Jordi Moix, responsable de patrimoni, i l’actual president, Josep Maria Bartomeu.

Els directius demanen temps a Sandro Rosell. Volen que la decisió no es prengui aquell 9 de desembre, creuen que s’han d’estudiar amb deteniment les dues opcions que els informes han posat sobre la taula. Es tracta d’una estratègia per guanyar temps i aturar definitivament el projecte que Rosell volia tirar endavant.

En la decisió més important dels últims 50 anys del club, tal com la va qualificar Rosell i com també ha fet Bartomeu, l’anterior president no tenia el suport de la majoria de la directiva, especialment dels seus vicepresidents i de l’home encarregat de l’àrea patrimonial. Rosell i l’Ajuntament anaven en una direcció, la resta de la cúpula en una altra, la que votaran aquest dissabte els socis en referèndum.

 

*Diari ARA, 1 d’abril de 2014

Decidir sabent quin Messi vols

31 Març 2014

La voracitat insaciable de Leo Messi i els seus registres estratosfèrics de cara al gol amaguen la versió generosa de l’argentí, assistent excels, una versió infinita del clàssic 10, un futbolista amb absoluta llibertat que juga entre línies per habilitar els seus companys i fer-los millors. Tant al Santiago Bernabéu com al Camp Nou contra el Celta, Messi ha tornat a demostrar que interpreta brillantment el joc associatiu, que sap en cada moment el que convé a l’equip i veu com ningú els desmarcatges a l’espai dels seus companys. Quan Neymar ha entès que la pilota es busca a l’espai, Messi l’ha trobat una vegada i una altra. El de Rosario defineix com ningú, però a l’hora de traçar passades inversemblants, només Iniesta hi pot competir.

El Messi d’aquests últims partits és el que no va a la guerra en solitari, buscant l’eslàlom impossible, l’heroïcitat i la individualitat per sobre del sentit col·lectiu que sempre ha regit aquest equip que va construir Pep Guardiola.

El Barça que estan definint als despatxos Andoni Zubizarreta i Josep Maria Bartomeu ha de saber quin Messi vol per al nou projecte. Ell és la pedra angular de la que depenen la resta de peces. Totes. Aquest estiu la regeneració és inevitable, es requeriran decisions importants. Unes decisions, totes, que han de partir d’una premissa: l’equip gira entorn de Messi, s’ha de crear un ecosistema per fer sentir còmode l’argentí i treure la seva millor versió. Que no s’avorreixi, que continuï afamat, amb el somriure permanentment dibuixat a la cara. El Barça ha de decidir quin Messi vol, si l’home resolutiu de l’àrea, desconnectat per moments del partit, o el jugador participatiu que continua fent gols però genera molt més a través de la col·lectivitat. Guardiola va convertir aquest grup en un engranatge precís, i ho va fer després d’atorgar tots els galons a Messi. Una aposta lògica però alhora arriscada.

Si Xavi continua, serà amb un paper cada vegada menys decisiu. Amb Alexis a punt de marxar, i Neymar buscant equiparar el seu futbol a la seva dimensió comercial, el Barça s’hi ha de mirar molt per trobar les peces ideals perquè Messi disfruti i desplegui el seu futbol. El millor soci ja el té, és Iniesta. Falta encertar la resta de jugadors que han de gravitar al seu voltant, uns futbolistes que ajudin l’argentí a interpretar el joc col·lectiu i no l’aboquin a guerres individuals. El Barça no només necessita noms, també una idea clara del que vol ser de gran.

* Diari ARA 26 de març de 2014