I ningú parla de Florentino?

Tota l’ira del madridisme es dirigeix a José Mourinho. Havien lliurat el club al portuguès i ara, en la derrota, el madridisme focalitza les seves crítiques en l’entrenador que els ha mantingut en un clima de perenne irascibilitat. Un tècnic que marxarà de la casa blanca provocant un sisme terrible, barallat amb tots els seus futbolistes, apunyalat pels que havien sigut els seus legionaris més fidels (com Pepe, qui veient el resultat final de la batalla, ha enarborat la bandera de Casillas).

Prem aquí per continuar llegint

‘Canallas y leprosos’ de Fontanarrosa

Hay una ciudad en el mundo que rezuma fútbol a raudales. Es la ciudad de los ‘canallas y los leprosos’. Una ciudad donde el fútbol se juega, se entiende y se explica. Es Rosario.

Esta ciudad argentina aúna los tres elementos que hacen grande un deporte: un ejecutor, un ideólogo y un narrador. El ejecutor, zurda inquieta y voraz, Lionel Messi, ‘La Pulga’ eterna. El ideólogo, César Luís Menotti, ‘El Flaco’ que dio al fútbol un sentido estético -”el gol debe ser un pase a la red”-. El narrador, Roberto Fontanarrosa, ‘El Negro’ que nos vertebra el relato.

Roberto Fontanarrosa publicó en 1987,  ’19 de diciembre de 1971′. Son unas pocas páginas, una breve historia de ficción que viaja a las entrañas del fútbol argentino. A la esencia del deporte, al sufrimiento de los aficionados más devotos y pasionales. Con un lenguaje ácido, agresivo e irónico, ‘El Negro’ nos adentra en la rivalidad entre ‘canallas y leprosos’, entre Rosario Central y Newell’s Old Boys. Y lo hace a través de la historia del viejo Casale, un seguidor de Rosario que unos hinchas secuestran para llevarlo al Monumental de River. El viejo Casale nunca ha visto perder a los de azul y amarillo. Tiene que estar, por lo tanto, en el decisivo duelo ante los vecinos de Newell’s. El pase a una final está en juego.

(aquí para continuar leyendo)

El Barça ha d’avorrir

En distància, devien ser cinc o sis quilòmetres. En temps, trenta minuts. Per a alguns era una quimera. Per a altres, una odissea. Se sentien com els rivals de Benji Price avançant penosament cap a la seva porteria. El camp era interminable, la porteria tot just s’endevinava en l’horitzó. Així se sentien fins fa poc els rivals del Barça. Extenuats, incapaços, derrotats. Desistien.

Un dels símbols d’identitat d’aquest equip era que no concedia oportunitats. Valdés solia aparèixer de manera puntual, dos o tres cops per encontre. La pressió avançada i la possessió intel·ligent, evitaven qualsevol escletxa per on els rivals fessin mal. Només el Mark Lenders de torn es permetia fer destrosses tot solet. A la resta de partits, la tònica habitual era monopolitzar el joc. “La pilota és meva”, deien els blaugrana, “i tinc a Oliver Atom. Tu juga a una altra cosa”. I els rivals solien creure: acabaven practicant un esport més a prop de l’atletisme que no pas del futbol (o les arts marcials en algun cas).

(prem aquí per continuar llegint) (també en castellà)

Un regal, del Negro

L’escriptor i periodista Hernán Casciari ha irromput amb força dins del panorama mediàtic blaugrana. L’argentí, afincat a Barcelona, s’ha fet famós per a molts gràcies a l’enginy d’un text anomenat “Messi es un perro, un enfermo“. L’obra de Casciari és una representació més del productiu binomi futbol-literatura que existeix a Llatinoamèrica, una tradició que a la península ibèrica va arrelar gràcies al mestre Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías.

Més enllà del Regne Unit, la comunió entre la paraula escrita i el món del futbol, ha tingut especial força en el continent sud-americà. Des de Juan Villoro a Eduardo Galeano, passant per Roberto Fontanarrosa. Són tres dels molts i variats exemples d’aquest prolífic àmbit de creació.

Ja que aquest és el text número 100 d’aquest humil bloc, permeteu-me fer una recomanació que vincula aquestes dues passions personals: el futbol i la literatura. En aquest cas, d’un mestre de Rosario. El Negro Fontanarrosa, humorista argentí que vaig descobrir gràcies al mestre Ramon Besa i que en aquest text ens parla del Viejo Casale, de los leprosos i los canallas. ‘19 de diciembre de 1971‘.

Mourinho ens ha guanyat

Mourinho és el millor. Mal que ens pesi, malgrat que ens brolli una terrible urticària si articulem aquestes paraules, és la realitat. Palmària, incontestable, irrefutable. No hem de ser hipòcrites i hem de reconèixer que el portuguès és un ésser especial, tocat per la vareta divina. Per això és l’Special One. Tot i que públicament l’odiem, en el nostre subconscient tenim una admiració profunda cap a la seva personalitat megalòmana.

(Prem aquí per continuar llegint) (també en castellà)

El perill de Zubizarreta

El desplegable. Durant els darrers mesos, aquest concepte habitual en la terminologia blaugrana l’hem pogut escoltar en comptagotes. Malgrat que era un terme comú del llenguatge -hermètic- d’Andoni Zubizarreta, enguany ha desaparegut per complet.

El desplegable era aquella sèrie de joves futbolistes del planter que s’embarcaven constantment a l’ascensor. És a dir, quan el primer equip tenia absències importants i dificultats per completar una convocatòria, sorgien apressadament els joves talents de la Masia per guanyar-se una oportunitat. Aquest passat estiu però, la plantilla blaugrana va patir un gir radical i el desplegable es va contraure fins a desaparèixer. Cinc futbolistes que en formaven part van passar a ser membres de ple dret del primer equip: Tello, Bartra, Muniesa, Jonathan i Montoya. El Barça (comptant els casos excepcionals d’Abidal i el mateix Dos Santos), va passar a disposar de 25 fitxes. Moltes. Moltíssimes.

(prem aquí per continuar llegint) (també en castellà)

Tornen els russos

Korneiev. Pensava que aquest havia estat el darrer (i únic). Però sembla que els russos han tornat al Camp Nou. A la llotja de l’estadi, el gin tonic ha deixat pas al vodka. El caviar ha substituït el pa amb tomàquet. Aquesta deu ser la explicació a l’esperpèntica situació que s’ha viscut darrerament al Barça.

Us en recordeu fa uns mesos de la famosa pintada apareguda a Sevilla? “Dimitir no es un nombre ruso”. Doncs això. Que a Arístides Maillol deuen tenir molts coneguts més enllà del Volga o els Urals. Per això, pel concepte DIMITIR no entenen “renunciar a un càrrec”, sinó que deuen pensar en grans figures de la rússia tsarista (de l’era soviètica aquesta directiva no crec que en sigui fervent seguidora).

(prem aquí per continuar llegint) (també es pot trobar la versió en castellà al http://www.50×7.com)

(Article redactat el dimecres 6 de març)